On ha d’arribar l’escola?. Què ha d’ensenyar eixa escola?. Aquestes són grans preguntes, que la pedagogia investiga i intenta desvetllar per que la docència agafe un camí, un discurs, una posició.
Al voltant de tot, tots els discursos alliberadors ens avoquen cap a l’ideari de l’autonomia personal. Serà aquesta, la feina del docent. Be, desprès d’aquesta solemne frase que pot parèixer estar extreta de qualsevol aula de pedagogia en una universitat qualsevol, una persona pot quedar igual de marejada que abans d’haver-la escoltada mai.
Molt correctament, el docent es pot preguntar com haurà d’aconseguir eixa emancipació per part de l’alumne. Doncs be, ara és quan comença la part interessant en la reflexió pedagògica. El docent no haurà d’intentar aconseguir el que podríem anomenar com “mentides didàctiques”. No podem pretindre que una persona que no està davant el nostre conflicte, puga tenir la solució als nostres mals. Aquesta forma de pensar, ve carrejada per cultures escolàstiques i formats continuadors, pels quals l’escola només intenta mantenir el sistema que hi ha implantat.
Una vegada el docent és realment conscient d’aquest fet, ja pot començar a pensar en l’emancipació de l’alumnat, ja que haurà aconseguit estar un poc més emancipat ell mateix.
Seguidament, podem dir que els alumnes són molt més autònoms del que nosaltres creiem. L’alumnat de segon cicle de primària és capaç de preparar una sessió d’educació física igual que una persona que està estudiant magisteri d’educació física. Açò que per a algunes persones pot parèixer impensable, és un fet totalment demostrable. Ara jo, voldria si poguera, estirar l’orella a tots aquells que puguen pensar allò de “clar com és gimnàstica”.
I ja per a finalitzar, voldria fer pensar a tots aquells que pugen llegir aquestes línies alguna vegada, en la quantitat de persones que segueixen directrius marcades per la societat. Quanta gent no es planteja res més que anar de festa el dissabte, i no té res més en el cap. Aquesta aborregació, ha estat un èxit de l’escola que només potència als guanyadors, a la segregació i a la falta d’humanitat que fa que els docents diguen coses com allò de “jo ja estic cansat dels que els costa més, i desprès el temps que perdem amb ells, què hagueren fet els alumnes bons si haguérem utilitzat el temps per a ells”.
Publicat per cristian Enllaços a aquest missatge