Per poder parlar de tot aquest ventall, hauré de situar-me per a aconseguir deixar clar el punt de vista que jo crec és l’actual. El primer contacte humà amb tot el que et rodeja, és un cercle reduït. Aquest és un fet evident, i per tant parlarem de la família per poder esbrinar quins factors emocionals afecten a l’ésser humà en la seua formació com a individu complet. Aquest doncs, és el principi del camí de les emocions i les primeres petjades seran el nostre principal punt d’eixida.
En les tendències actuals, es parle de les emocions i els sentiments com a focus de l’actuació dins l’aula. Per tant, parlaré de filosofia juntament amb la biologia per poder explicar tot el que ens fa ser com som. Si ajuntem aquestos dos grans pilars, podem començar una tria del que pot ser important i així poder apartar tot el que simplement és pura temàtica sense importància. La biologia explica pas per pas tot allò relacionat amb les emocions i els sentiments d’una forma química, i serà la filosofia l’encarregada de transportar-nos tot aquest rotllo químic d’una manera més terrenal. La docència, haurà d’agafar seriosament tot el que ve d’aquestes grans ciències per poder-ho transformar a la simple i plana pedagogia.
Tot comportament humà pot ser explicable dins un context determinat, i per tant serà el docent investigador el que s’encarregarà de donar claredat a tot el mencionat. La investigació en l’aula, baix aquest punt de vista ja pot ser més compresa per tots aquells que no creuen en la pedagogia com una ciència com a tal.
És aquí on podríem ja començar a mencionar escoles que intenten agrupar tots aquestos conceptes que jo he mencionat d’una manera sintètica. Les comunitats d’aprenentatge poden ser tant valuoses, per l’intent de realçar aquest treball del docent cap un camí no tant conceptual, i fent un paper de guia dins del complex mon personal en el qual pot estar un nen en determinats moments de la seua evolució.
Tota aquesta reflexió ens podria dur a tractar el currículum, ja que és el gran problema dins l’ideari que partim amb tot el que acabem d’exposar. Tot allò que marca la llei, tot i que és tant obert que cada professional pot tenir les espatlles protegides, no tracta en cap moment el desenvolupament d’un punt tant important com són els sentiments i les emocions. Haurem de conduir aquest, cap un punt de vista on la part més fonamental del desenvolupament personal siguen els aspectes que poden afectar al mateix, fent una anàlisi complet de tot el que ens mostra el nen, per poder així determinar que pot estar passant dins del seu ésser.
Les emocions i els sentiments estan d’actualitat, i personalment crec que hem de donar-li la importància científica que es mereixen. Caldrà doncs, començar a pensar que l’aula és un lloc on la investigació de tot allò que passa dins d’ella pot ser la clau que diferencie un desenvolupament infantil d’un tipus o d’un altre i és aquí on entra el paper de la didàctica com a efecte de un ideari d’escola on tot el que hem dit no importa tant. No podem estar en contra de la didàctica, però el que si hem de tenir clar és que aquesta ens fa convertir-nos en simples tècnics que apliquem uns mètodes concrets, i canviar-los quan no funcionen o quan no ens donen el resultat esperat. Els mètodes d’aplicació no van més enllà, no intenten donar el pas que busquem, ja que aquestos no parlen de persones individuals, sinó per contra parlen de l’aula com un conjunt. No voldria molestar a tots aquells que busquen aquestes aplicacions, el que si intentaré serà fer pensar que la recerca de sentiments haurà d’anar per un altre camí, per una reforma curricular en la qual els conceptes estiguen lluny, i per contra siguen els procediments i les actituds la part de la veritable investigació docent. La didàctica és necessària, però tenint clar que les respostes les dona la pedagogia. Per tant, crec que s’ha de tenir clar la gran importància que tenen tots aquells apassionats de la didàctica, ja que gràcies a ells tindrem un punt de partida, però sí demanem que esbrinen en el mon pedagògic, perquè com ja he dit, és ell el que té la resposta de l’aula.